Una lectora

Un per què sense resposta

Sr. director,
 
En moltes publicacions de diferents diaris he vist cartes d’agraïment a l’Hospital Arnau de Vilanova, cada cop que en llegeixo una em dóna enveja i em pregunto, per què la meva mare no va tenir aquesta sort? per què ella no va trobar personal qualificat que la pogués curar o si més no, allargar-li la vida uns anys més? Per què van estar tres mesos a adonar-se’n que tenia la cadera trencada i no podia caminar? Per què no li van saber curar unes llagues causades per no tractar-la amb delicadesa? Per què? Els en podria fer tantes de preguntes que em van sorgir després de recórrer sis mesos per un hospital, metges amunt metges avall per res.
 
La meva mare, quan veia el tracte que rebia  i que no sabien cap on anar, em deia “aquests metges se’m rifen”, doncs ella va morir el dia 22 de desembre de 2010, si, el dia de la rifa de Nadal, quanta raó tenia ella.

Avui fa un any de la seva mort, ha estat un any molt dur  i cada dia que passa n’és més. Al meu pare li falta, la que durant tants anys havia estat la seva companya; al meu germà i a mi, la nostra mare; a la meva tieta, la seva germana; nebots/des, cosins/es, amics/gues, família en general, a tots ens ha quedat un forat que només el podem omplir amb el seu record.
 
Si em diguessin, “demana un desig”, el meu seria que a cap família li passés el que ens va passar a nosaltres, poder confiar en el sistema sanitari, veure més implicació d’aquests vers els malalts i que pogués anar a l’hospital sense haver-me d’aguantar les llàgrimes.
 
També he de reconèixer que una mica de sort la vam tenir, quan el pneumòleg assignat a la meva mare va ser el Dr. Manel Vilà Justribó. Li volia donar les gràcies per tot el que va fer per ella i la paciència que va tenir amb mi (m’explicava les coses perque les pogués entendre i em fes una idea), és una eminència com a profesional i un exemple a seguir com a persona.
 
M’acomiado després d’haver-vos fet cinc cèntims de la mala sort, si es pot dir així, que vam tenir l’any passat i que com us podeu imaginar no esperem aquestes festes amb cap il·lusió, ja que són per estar amb família i a la nostra, l’any passat, ens en van prendre una part molt important.