Teresa Ibars Chimeno

Per Reis, contes de justícia

Sempre he trobat molt interessant la pel·lícula del Rei Lleó. La seva banda sonora és d’una força inqüestionable, la tragèdia que narra, de tall clàssic, ens apropa als valors de lleialtat, honradesa i justícia dels herois de les grans tragèdies, alhora que perfila de manera clara i concisa l’enveja, la gelosia i l’oportunisme. La seva història, a l’igual que els clàssics grecs o les tragèdies del tant debatut en aquests dies  Shakespeare, mostra personatges que a en la seva interacció, evolucionen, d’una manera clara i diàfana, cap allà on els seus sentiments inicials semblaven apuntar.

Per a mi el moment magistral de la història a la que em refereixo és quan narra la presa del poder dels personatges que, provinents del regne de les ombres, de la gelosia i de l’enveja, prenen les regnes del reialme. L’aspirant al tron, Scar, segella una simbiòtica relació amb les hienes i es proclamen amos i senyors del lloc. L’un sense elles no podria mantenir-se al tro i des d’allí exercir un control total alhora que destructiu sobre el seu imperi. Les altres sense l’un que les legitimaria, no podrien passejar impunement pel domini vigilant-lo al mateix temps que constituint-se en el braç executor de la por sense la qual el poder de tots ells se n’aniria en orris.

La història real també s’entossudeix en demostrar que entre els seus personatges singulars, n’hi ha molts que han obeït i encara obeeixen a aquest perfil. Han estat i són individus que a l’igual que Scar al Rei Lleó s’han caracteritzat per unes ànsies malaltisses de poder i per un maquiavelisme –poc humanista però-, que els ha fet justificar la finalitat de la seves accions sense importar-los gairebé gens els mitjans que empren per assolir-lo i mantenir-lo. Hitler, Stalin, Moussolini, Franco –que tan de prop hem patit-, Leónidas Trujillo, Robert Mugabe, Teodoro Obiang, Pinochet i un llarg etcètera, s’han mostrat al món com veritables monstres que han tornat obscur i terrorífic el seu reialme. I és que l’imperi de la dictadura provoca un efecte devastador entre els éssers d’un ecosistema perquè precisament la por paralitza o provoca la fugida.

La por però, i al Rei Lleó es veu clarament, no dura per sempre més, pels segles dels segles.... amén. I en algunes ocasions, la por es converteix en alliberadora valentia que tira per terra la tirania recorrent a  la justícia, a la lleialtat i a l’honradesa.

En aquestes dates doncs, a les nostres criatures, que viuen en un entorn marcat pel contorn d’una pèssima situació en la que se’ns acovardeix contínuament ves a saber per quins motius, relats en els que triomfa clarament la justícia i la bondat, són una bona inversió en el moment de pensar en un bon regal.