Zapatero, el darrer president de la Catalunya espanyola

Podria haver-ho estat però no. Les bones formes de José Luis Rodríguez Zapatero en prendre possessió del càrrec el 2004 deixaven una porta oberta a creure que el tarannà democràtic del nou inquilí de la Moncloa faria possible un encaix de Catalunya amb Espanya. Però el pacte d’un Estatut disminuït amb Artur Mas va abocar el procés cap un carreró sense sortida que va evidenciar que el problema seguia irresolt i que Catalunya volia -necessitava- més.

Si algun llegat positiu queda dels mandats Zapatero és precisament aquest: l’evidència que ni amb el president espanyol a priori més receptiu amb les demandes de Catalunya es pot anar endavant en un tracte sincer amb Espanya. Les invasions competencials permanents i la necessitat de seguir mantenint un desequilibri fiscal inèdit al món ha apartat de la centralitat els qui insisteixen en buscar encaixos.

Carme Chacón pot ser una bona dirigent per pilotar el projecte socialista espanyol des de l’oposició. Per la seva condició de catalana és possible que faci precisament el contrari: exercir com algú que ha estat exministra espanyola de defensa per tal d’evitar perdre vots a Espanya pel fet de ser catalana d’origen. És a dir, no més gestos cap a Catalunya que els sempre a mitges que va tenir Zapatero.

Qui sap si Zapatero passarà a la història com el darrer president del regne d’Espanya que va ser incapaç d’aconseguir un pacte digne amb Catalunya abans que una majoria social indiscutible de catalans optés per passar de comunitat autònoma a estat propi.