1460 dies de deslleialtat institucional

En el debat d'investidura de novembre de 1999, Carod-Rovira va interpel·lar Jordi Pujol per tal que clarifiqués si era una prioritat o no per ell reformar l'Estatut de 1979. La resposta a la proposta de Carod va ser negativa i els pactes amb el PP van allargar-se fins el 2003. El setembre de 2001, els tres partits que formarien el primer govern catalanista i d'esquerres aprovaven un document de base per a la reforma de l'Estatut. I l'octubre de 2002, el nou candidat de CiU, Artur Mas, ja assumia la reforma estatutària com a eix central de la seva campanya de l'any següent.

Mig centenar de traspassos pendents de desplegar de l'Estatut de 1979 presagiaven que un nou marc de relacions Catalunya-Espanya seria difícil de fer respectar. El terreny de joc es va voler delimitar per definir, aquesta vegada sí, l''això és meu' i 'això és teu'. Entre 1981 i 2004 van haver-hi 311 litigis al Tribunal Constitucional per discutir a qui pertanyia l'àmbit competencial entre l'Estat i la Generalitat.

Però aquests primers quatre anys de vida de l'Estatut de Miravet -o de La Moncloa- han estat 1460 dies de deslleialtat institucional. No es poden menystenir les 19 competències transferides però disten del calendari lògic i raonable que s'hauria d'haver desplegat. La disposició addicional tercera per compensar la desinversió crònica en infraestructures, ha quedat lluny d'un compliment just per Catalunya. Milers de milions en inversió no s'han executat. La disposició addicional era la prova del cotó per comprovar com arrencava la fase posterior a la que es va voler denominar segona transició.

Els de Carod i Puigcercós van ser els primers en fer l'aposta de la reforma estatutària. Han exercit el paper de camàlics en tot aquest procés que poden pagar a les urnes per la dificultat d'explicar-ne els rèdits obtinguts a curt termini. El millor de tot el procés que Carod proposava a Pujol el 1999 serà haver demostrat que Espanya no accepta posar-se al dia 30 anys després dels primers Estatuts i Constitució i que un nou intent d'estendre la mà tindrà la mossegada per resposta.

La proposta que el proper aspirant a la presidència de la Generalitat haurà de rebre no podrà ser la d'una nova reforma estatutària. De 1999 a 2002 van passar tres anys per ser acceptada per Convergència i Unió la possibilitat de reformar de dalt a baix l'Estatut del 79. Ara, l'emergència econòmica i social de la situació reclama que no passin tres anys més per a que la federació nacionalista fixi com a prioritat la consecució d'un estat propi per a Catalunya. En cas contrari, retornar a pidolar competències a Madrid com als 80 i 90 suposarà anar acumulant anys perduts, de desgast i litigis. En definitiva, seguir jugant un partit en què l'àrbitre xuta en contra els penals i el rival agafa la pilota amb la mà quan li convé. Un partit, el de la cohabitació amb Espanya, que aquests 1460 dies de nou Estatut han demostrat que només poden portar cap a una nova derrota.