El sot del desconcert

El pas arriscat però alhora coherent d’Alfons López Tena de Convergència cap a Solidaritat Catalana ha fet aflorar les contradiccions latents entre bona part de la militància i els votants de la federació. L’exconsellera Carme-Laura Gil les ha personificat. Artur Mas posa ara com a fita en l’horitzó negociar el concert econòmic amb el Govern espanyol que surti de les legislatives estatals de 2012.

L’aposta del líder i candidat de CiU és coherent des del punt de vista d’una formació que aspira a continuar gestionant l’actual model autonòmic i negociar amb Madrid l’augment puntual i gradual del sostre competencial. El model dels darrers 32 anys. Però no és coherent si la federació nacionalista vol alguna cosa més que eixamplar un motllo d’estat autonòmic que tots els indicadors apunten com a desbordat per la tossuda realitat.

El concert és un objectiu ambiciós per a un partit autonomista. Però amb unes dificultats objectives que el fan tan o més difícil a la pràctica que la possibilitat d’assolir un estat propi per a Catalunya. La negociació amb els governs de Madrid s’ha demostrat que esgota a propis i forans. I que el compliment de la paraula -o de la llei- donada o signada acostuma a formar part de la ficció.

Va ser precisament Artur Mas qui l’endemà del pacte de matinada amb Zapatero a la Moncloa de gener de 2006 va vendre la disposició addicional tercera com la gran conquesta per a la resolució dels mals de la desinversió de l’Estat a Catalunya en infraestructures. El compliment d’aquella promesa, al quart any d’aplicació dels set previstos, s’ha demostrat deslleial i insuficient. La demanda d’un futur concert econòmic topa amb la realitat dels nombrosos precedents negatius en què Catalunya hi ha sortit perdent.

Jordi Pujol avantposava ‘treure el país del sot’ a la independència quan l’expresident sap que l’Estat propi seria una opció immillorable per sortir definitivament del pou. Són declaracions de desconcert d’un dels pares del pacte constitucional espanyol que cada any que passa es demostra més lesiu per als interessos de Catalunya, començant precisament pel tracte fiscal. Un pacte constitucional i polític amb Espanya que Artur Mas i la nova Convergència hauran de dir als seus potencials electors si pensen perpetuar-lo posant-hi nous pedaços o pensen optar per articular una majoria política i social per fer un model constitucional propi per a Catalunya.