El català a les universitats, sentit d'estat

A Catalunya existeix una expressió política contrària a la normalització plena del català. Són els que ara fa quinze dies amenaçaven amb recórrer al Tribunal Constitucional espanyol el nou Codi de consum que incorpora, entre altres millores, que els catalanoparlants tinguin el mateix dret a ser atesos en la seva llengua que els castellanoparlants. Són els suposats defensors del bilingüisme els qui sempre intenten aturar les conquestes de normalitat de la llengua pròpia de Catalunya.

Ciutadans i el PP compleixen el seu guió i exerceixen de representants de l'Espanya de la imposició d'altres temps que es resisteix a desaparèixer. El que costa d'entendre són declaracions com les de Duran Lleida i encara menys les d'Oriol Pujol censurant la proposta. Convergència cau en la mateixa falta de sentit d'estat de què va estar temptada en alguns moments durant el tràmit parlamentari de la llei del cine.

Però el que més va desconcertar va ser la sortida de to de l'economista Xavier Sala-i-Martín que, tot i el rigor que el caracteritza habitualment, tot apunta que no va llegir el decret. Algú com ell que demanava en una entrevista en campanya electoral a José Montilla la darrera frase del 'Zoo d'en Pitus' o que reciti el Virolai com a prova d'una catalanitat mal entesa, està en condicions de queixar-se per normalitzar el català a les universitats?

El decret Huguet és, al cap i a la fi, una proposta de mínims. No té caràcter retroactiu ni s'aplica, per suposat, als professors visitants. Es reclama als que volen promocionar o consolidar la seva plaça després de dos anys d'exercici a Catalunya. Què hi ha d'anormal en reclamar que s'entengui la llengua cooficial i pròpia en l'àmbit de l'administració pública?

La presència massiva d'estudiants Erasmus a Catalunya és un fet positiu però sovint ha provocat a la universitat catalana que l'idioma preferent en moltes classes hagi estat el castellà. La pèrdua de riquesa lingüística dels joves denunciada per veus autoritzades com Joaquim Maria Puyal o Joan Solà és deguda, també, a fets com aquest. Una llengua en què tot es parla amb 100 paraules primer s'empobreix i després acaba sent absorbida per una amb major nombre de parlants en un procés diglòssic.

És per això que el decret Huguet és un plantejament de base en el que caldria seguir aprofundint per a una normalització plena de la llengua que encara és lluny d'assolir-se en la seva totalitat.