"Sagarra es reivindica sol, nosaltres simplement hem volgut acompanyar-lo"

Com sorgeix aquesta complicitat artística entre vosaltres dues?

Ens vam conèixer en el muntatge d’El Visitant d’Eric-Emmanuel Schmitt fa més de 15 anys i sempre més.  La nostra complicitat va ser ràpida i fàcil ja que entenem de manera molt semblant què és el teatre i com ens agrada fer-lo; a més, tenim moltes afinitats electives com llegir, el cinema, investigar, ser minucioses, cuinar samfaina... També hem compartit gales dels Premis Goya, que possiblement és el més difícil que hem fet, ja que organitzar una entrega de premis on la majoria marxen com a perdedors i convertir-la en una festa és tot un repte. Després ens vàrem tornar a trobar a Wit. I amb Tres Dramolette de Thomas Bernard vàrem fer un espectacle on deixàvem clar què interessava al tàndem de la Sardà i la Cané. Ara tenim entre mans Sagarra dit per Rosa Mª Sardà que, tot i no tenir res a veure amb els Dramolette, són cosins germans. Som dones pràctiques i el nostre fòrum és dalt de l’escenari. Fugim de modernitats i estridències, perquè allò que ens interessa és el futur i la simplicitat.     


El vostre muntatge és una reivindicació de la vigència de Josep M. Sagarra…

El nostre muntatge és una petició del l’Àlex Rigola, per tal de commemorar els 50 anys de la mort de Josep Mª de Sagarra. Ens ha fet passar molt bones estones mentre fèiem la selecció dels textos. Hem descobert facetes d’ell que ens l’han fet molt pròxim. I quant a si volíem reivindicar-lo, la veritat és que Sagarra és reivindica sol, nosaltres simplement hem volgut acompanyar-lo.


Com heu construït la posada en escena d’aquest espectacle?

Per a nosaltres un espectacle de teatre és un text posat en peu. És una història que es vol explicar. Una història que ha de mantenir l’espectador actiu i interessat, que ha de voler saber que vindrà després d’allò que està veient perquè, si no és així, si no se’l té atrapat, la comunicació es trenca i tot se’n va en orris. El fil que lliga actor i espectador és la paraula. En els nostres espectacles la posada en escena sempre està al servei de la paraula.


Què n’espereu del vostre pas per FiraTàrrega? Com enteneu FiraTàrrega dins el mapa de certàmens escènics?

Carme: Per a mi serà com tancar un cercle. Jo a la Fira hi he treballat durant molts anys. De primer venia com a companyia amb La Gàbia de Vic, després com a tècnica de la Fira; més tard, els quatre anys que en Joan Anguera va ser director artístic jo vaig fer de directora tècnica de la Fira . Ara torno a venir com a companyia portant un espectacle dirigit per mi. Molta gent de l’organització són amics meus i sé què passa a dins i a fora. Per a mi és com jugar a casa. Així que, quan va venir en Jordi Duran, i em va dir “Carme has de venir amb la Sardà a fer lo del Sagarra”, no vaig poder dir-li que no. Estic contenta de poder acompanyar-lo en aquest seu primer any i li desitjo una Fira plàcida (ja sap ell què vull dir).
   

Què hi trobarà el públic de Tàrrega en la vostra proposta?

Bàsicament allò que el seu nom indica: Sagarra dit per Rosa Mª Sardà. Un tastet de l’obra de Sagarra: teatre, poesia, articles... Un espectacle sense cap interès mitificador, fet amb sinceritat i senzillesa.
Carme: A més, una interpretació fantàstica de la Sardà amb la col·laboració de la Rosa Vila i la Mercè Pons.