'No crec que el cinema s'hagi de sentir amenaçat pels videojocs, penso que aquesta mena d'hipòtesis són tan errònies com les que auguraven la desaparició de la ràdio quan va sorgir la televisió'

Parlem amb Joan-Albert Ros, escriptor i dibuixant de 35 anys, cap de redacció d'Ara VaDeJocs. Llicenciat en Belles Arts, estudiant de Comunicació Audiovisual, és també colaborador al Generació Digital.
Ahà. És cert.

Dius que mires de guanyar-te la vida 'fent el que t'agrada, quan pots i et deixen'.  Algú s'hauria de sentir al•ludit?
En els darrers anys he canviat sovint de feina, suposo que com molta gent de la meva edat. Però hi ha una constant: escric, i des de fa temps també sobre el sector dels videojocs. En un principi no era una activitat professional, però m'he anat especialitzant i ha estat també una feina. Ara no és allò en el que em guanyo la vida, però també hi ajuda.

Llavors, segons l'anterior cita i el que has dit, t'autoconsideraries afortunat?
Vaig començar a col·laborar amb VaDeJocs pels voltants de 2006, mai no ha estat una feina retribuïda, però m'ha permès d'aprendre molt, em va servir per anar a treballar a MeriStation Magazine, que és el primer portal del món en visites en llengua castellana, i des de fa un any sóc col·laborador habitual de Generació Digital. Sóc optimista, i he coincidit amb gent de qui he après molt, o sigui que em considero afortunat. Potser és una qüestió de prendre's les coses com vénen, d'aprendre i de valorar, perquè sempre es pot pensar que les coses poden i han de millorar, però està clar que tot serveix a la vida...

Dins el teu perfil a VaDeJocs esmentes una època en la qual et vas desinteressar pel sector, fins que Resident Evil 4 et va fer reconciliar-t'hi. Què et va fer desvincular-te'n? I què tenia d'especial RE4 per acabar de cap de redacció d'un diari digital?
No és que n'hagi estat mai exactament desvinculat, però durant la meva infantesa jo no era pas la mena de nen que passa hores davant d'una pantalla, i tampoc no va ser així durant la meva adolescència. Jugava a videojocs, això sí, i Super Mario Bros, Nemesis (un shooter de naus espacials també conegut amb el nom de Gradius) i Rise of the Triad són alguns dels jocs que més jugava, a Nintendo Entertainment System, Sony MSX Hit-Bit i PC, respectivament, però passava més hores llegint, escrivint i dibuixant que no jugant a videojocs.
Durant una època havia de veure sovint pel·lícules i fer-ne ressenyes, però treballava fora de Barcelona al mateix temps que estudiava, i vaig comprar una PSP per poder veure tots aquells films al tren. Amb aquesta vaig interessar-me de nou pels videojocs, havia jugat sempre tot i que mai no havia estat el meu passatemps principal. Vaig recuperar el temps perdut (per dir-ho d'alguna manera), vaig retrobar-me amb pràcticament tots els clàssics de PlayStation 2, i vaig entrar en contacte amb VaDeJocs. Al principi editava textos, corregia faltes... I al cap de poc temps feia anàlisis i redactava notícies. He pogut veure com el petit projecte d'uns amics, afeccionats als videojocs, creixia fins a convertir-se en una secció especialitzada del segon mitjà on line en visites en llengua catalana.
Tornant a la pregunta, que no t'he acabat de respondre: Resident Evil 4 era un projecte ambiciós, havia jugat els jocs anteriors de la saga, que ja m'havien agradat, però aquest em va colpir: no només era un joc molt entretingut, d'acció i terror, sinó que els personatges tenien molt de carisma i la història era fantàsticament desenvolupada durant l'aventura.

Entrant dins l'actualitat, ens trobem amb un panorama on les novetats incorporen molta força narrativa, de fet ja ho vaticinaves al teu perfil. Fins i tot trobem actors i actrius interpretant papers als videojocs. S'hauria de sentir amenaçat el cinema per aquesta tendència o la simbiosi de tots dos sectors els beneficia de la mateixa manera?
No crec que els cinema s'hagi de sentir amenaçat, penso que aquesta mena d'hipòtesis són tan errònies com les que auguraven la desaparició de la ràdio quan va sorgir la televisió. El que sí que és cert és que cada cop hi haurà més punts de confluència. Cada cop es parla més d'un futur transmèdia, amb productes audiovisuals que tinguin continuïtat i coherència en diferents formats, en una mena de sistema de vasos comunicants. Això també ho hem vist abans, amb el cinema i la literatura, els còmics, els videojocs... Cada cop les propostes culturals poden ser més polièdriques. I això, ara, inclou els videojocs, que són la forma de creació audiovisual més nova entre totes aquestes que he esmentat.
Cineastes com Peter Greenaway ja fa temps que pensen en un cinema que s'allunyi del format clàssic, i que inclogui possibilitats d'interacció reals, com passa amb els videojocs. Dins del món de l'oci electrònic tenim cada cop productes més ben acabats que expliquen històries més i més elaborades, i això aproxima aquests títols, com Heavy Rain, com Uncharted i com molts d'altres, al cinema. Ara em ve al cap una sèrie de còmic que està inspirada en el món dels videojocs, Scott Pilgrim, que alhora ha originat videojocs i una pel·lícula, suposo que cada cop es donarà més aquesta mena de relació entre universos, en el futur veurem major interacció.

Nintendo, Microsoft o Sony? O una altra?
Em preguntes les meves preferències en plataformes d'oci electrònic?

Sí, o més aviat quina et desperta més simpatia
No sóc fanàtic de cap d'aquestes marques, tampoc de cap altra. Sincerament, totes m'agraden i també les critico, i no poc. Xbox 360 ha estat capaç de bastir una experiència transplataforma basant-se en l'eix de la seva videoconsola i gràcies al desenvolupament d'una aplicació com SmartGlass, que interconnectarà els nostres dispositius d'ús habitual (ordinador, tauleta tàctil, telèfon intel·ligent, televisió i videoconsola). Nintendo ha intentat obrir camí i fer coses originals. Sony ha apostat per la potència i per la versatilitat del seu maquinari. Però em plantejo quin sentit té SmartGlass amb el sorgiment de les smart TV, quan ens brindaran el mateix sense la necessitat del suport d'un maquinari especialitzat en videojocs. També si Wii U no neix morta en aquest context. I que Sony també pot fer tard, tot i que, a efectes pràctics PlayStation 3 i PlayStation Vita juntes puguin fer el mateix que la competència. No m'agrada quan penso que aquestes empreses es preocupen més per marcar tendència que per acontentar les demandes dels consumidors, com quan decideixen que no donaran suport a la retrocompatibilitat en els seus dispositius. Resumint, diria que m'interessa l'experiència que ofereixen els videojocs, indistintament de les corporacions que tinguin al darrere...

De fet, la pròxima pregunta va encarada al que acabes d'introduir. En un dels teus tuits dius que 'amb les smart TV i SmartGlass, les videoconsoles, com a dispositius especialitzats, tenen el temps comptat' i ho reforces amb un profund article. Creus que alguna de les grans companyies, com ara Nintendo, vista la seva fe en nous dispositius, poden quedar-se enrere quan el salt sigui definitiu?
Les videoconsoles existiran mentre donin suport al format físic i jugar en altres plataformes sigui difícil, el dia que hi hagi aparells que permetin el que fins ara només oferien ginys especialitzats, les plataformes d'entreteniment electrònic segurament ja no tindran sentit tal i com ara les coneixem. No crec que aquest canvi es produeixi d'un dia per l'altre, però sí que penso que pot acabar-se donant en els propers temps, per això dic que és comptat el temps de les consoles.

Tenim quartes, cinquenes i sisenes parts d'una mateixa història. Hi ha més por a presentar quelcom trencador?
Hi ha franquícies d'èxit que veiem que contínuament generen noves iteracions, però dins d'algunes d'aquestes grans sagues hi ha salts gegants en la concepció del joc. Sempre hi ha qui rondina perquè Nintendo llança cada temporada un o diversos jocs de Mario nous, però aquesta sèrie ha introduït innovacions enormes que altres han copiat, començant per l'scroll lateral de molts jocs del gènere de les plataformes, però continuant pels mons en tres dimensions, ja fa temps, o més recentment introduint superfícies esfèriques en aquest mateix gènere.
Resumint, m'estimo més nous episodis de sagues consolidades però amb innovacions assegurades que no pas veure com proliferen centenars de noves llicències que, a l'hora de la veritat, són totalment clòniques.

Tot i els motors gràfics de la pròxima generació, encara hi ha jocs que sorprenen amb propostes molt ben qualificades tot i presentar un apartat visual pobre en comparació. Parlem de Minecraft o Super Meat Boy. Creus que s'està perdent l'essència del videojoc en pro de la posada en escena?
Sincerament, crec que actualment l'oferta és tan diversa i tan heterodoxa que establir postulats generals em sembla una temeritat.
Com en tot tipus de manifestació cultural majoritària (i els videojocs ho són des de fa temps) és normal que hi hagi jocs per a tots els públics, que arrisquen poc des d'un punt de vista conceptual. Però també podem trobar, als basars i les botigues online, jocs fantàstics amb plantejaments molt originals que no necessàriament arriben a un gran públic però que brinden als qui s'hi apropen una experiència jugable extraordinària. Jocs com Braid, Limbo, VVVVVV i molts d'altres potser no són per a una audiència majoritària però són propostes molt originals amb un apartat visual que potser no és cap castell de focs d'artifici, però no cal pirotècnia quan la realització està al servei d'una idea potent. Menys pot ser més, i jocs arcade com els que cites o com aquests que ara esmento poden ser bona mostra d'això.

El cert és que ara, guanyar-se la vida amb el que t'agrada és bastant complicat, sobretot si ets jove. Què li recomanaries a aquell estudiant de periodisme interessat en els videojocs que creu que acabarà la carrera i no trobarà feina?
Que jugui menys i llegeixi i escrigui més. I que vegi cinema, i que es nodreixi de totes les fonts que puguin alimentar el seu coneixement. No n'hi ha prou d'especialitzar-se en els videojocs, com passa amb qualsevol altre àmbit. Cal ser capaç de relacionar, saber tant com es pugui de tot allò que hom pugui assabentar-se, més enllà de l'àrea d'especialització de cadascú.
No em considero especialment qualificat per donar lliçons a ningú, però estic convençut que veure món ajuda a ampliar perspectives, i sovint hi ha camins que fan marrada però que poden dur-nos prop d'on ens agradaria d'anar a parar, de la mateixa manera que de pot ser que acabem decidint-nos per una especialització en la que mai no hauríem pensat que ens dedicaríem... Si et dic la veritat, mai no hauria dit que acabaria dedicant-me a opinar sobre oci electrònic i tecnologia. Coses de la vida.

Per acabar, si haguessis d'acabar amb una cita, quina seria i perquè?
Podria triar moltes cites, però com que hem acabat amb una pregunta sobre la feina i el futur, són temps complicats i he dit que sóc optimista, triaré Miquel Martí i Pol, que feia honor a aquesta perspectiva, i diré, per acabar, que "tot està per fer i tot és possible"... Suposo que perquè això sigui així també caldria citar Pompeu Fabra: "cal no abandonar mai la tasca ni l'esperança". I com que em penso que l'entrevista s'ha acabat i això anava, en un principi, sobre videojocs, diré que "game over", però que ha estat un plaer.