'Esperem que la nostra gesta ajudi a potenciar l’esport femení i, més particularment, el tennis taula a les comarques de Ponent'

L'Anna Biscarri (Lleida, 1978) és la presidenta del Club Tennis Taula Balaguer i també forma part d'uns dels seus equips com a jugadora i capitana, el CTT Balaguer Villart Logístic. L'equip format per Yanlan Li, Loredana Raduta, Laia Torregrosa i la mateixa Anna Biscarri, va aconseguir una fita importantíssima en el món del tennis taula femení. Són el primer equip femení de Ponent que aconsegueix ascendir a la la Superdivisió, la màxima categoria del tennis taula espanyol.
 
Va ser dur aconseguir l'ascens?
Aquest any va ser molt més dur del que ens esperàvem. L’any anterior havíem anat a la fase d’ascens a Priego i vam quedar primeres contra tot pronòstic, però vam haver de renunciar per qüestions econòmiques.

I aquest any, com va anar?
Enguany, sabíem que també seria difícil però no ens esperàvem tenir tants problemes...

Vau patir molt?
Doncs el dissabte al matí vam perdre 4-3 contra el Leka Enea d’Irún, un dels favorits juntament amb nosaltres. Però el problema va ser que a la tarda jugàvem amb l’equip organitzador de la fase d’ascens i la pala d’una de les nostres jugadores va donar positiu al control de cola, cosa que al matí no havia passat. Va haver de jugar amb la meva pala.

Com us va perjudicar aquest fet?
Això va fer que no jugués al seu nivell real i va perdre un punt clau que ens hagués donat la victòria i, per tant, estàvem obligades a guanyar a l’Arteal per, almenys, 2 a 4. Per sort, ho vam fer.

I després d'aconseguir aquesta fita, com us vau sentir?
Aquest any volíem pujar i aconseguir-ho. Va ser una gran satisfacció, ja no només per a nosaltres, que ja ho havíem fet l’any anterior, sinó per al club, que aquest any estava decidit a jugar a la Superdivisió. A més, el fet de fer-ho amb tot el que havia passat en contra, va ser encara millor.

Ara representareu les terres de Ponent a la Superdivisió. Com porteu aquesta responsabilitat?
Doncs la veritat és que portem unes quantes temporades a la Divisió d’Honor i això ja ens suposava representar la nostra terra per tot Espanya, però fer-ho a la màxima categoria és un honor molt gran per a un club com el nostre, que és molt modest i, tot i així, en els últims anys està aconseguint fites importants.

Què ha significat aquest ascens?
Esperem que la nostra gesta ajudi d’alguna manera a potenciar l’esport femení i, més particularment, el tennis taula a les comarques de Ponent. Aquest és un dels pocs esports que tothom ha practicat alguna vegada a la vida, ja sigui a la mili, al càmping o a la taula de carrer del parc del poble, i no conec ningú que m’hagi dit que no li agrada. Ara només falta que tots aquests s’animin a formar part d’un club i entenguin que hi ha molts nivells i que no cal ser un crack per provar-ho, només tenir ganes de passar-ho bé.

El ping-pong és un esport que, com bé dius, tothom ha practicat, però poca gent s'hi dedica més seriosament. Què et va portar a aficionar-t'hi?
Ja quan tenia uns 5 anys el meu pare i el meu germà solien jugar i com que no arribava a la taula no em deixaven participar-hi. Però quan vaig fer els 14 anys vaig decidir provar de jugar al club on el meu germà jugava, el CTT Balaguer, i suposo que alguna qualitat em deurien veure perquè em van federar al cap de poc i vaig començar a competir en categories provincials.

Quan vas passar a jugar a categories més altes?
No va ser fins als 19 o 20, quan ja estudiava i vivia a Barcelona, que em van oferir jugar en una categoria nacional amb el CTT Ripollet. Després les coses van anar rodades, em van fitxar al CAI Santiago de Saragossa i, a continuació, vaig tornar al Balaguer per crear un equip a una lliga nacional.
 
Dins del món del tennis taula, els equips masculins i femenins tenen les mateixes oportunitats?
Com en qualsevol altre esport, no les tenen. Si en esports com el futbol o el bàsquet les noies tenen menys oportunitats, en tennis taula no és gens diferent. És evident que també hi ha menys participació i això fa que moltes vegades hagis de competir amb nois. De fet, així vaig començar jo a Lleida. Gairebé no hi havia noies que juguessin i no em tocava altre remei, però també gràcies a això vaig aconseguir tenir un cert nivell i jugar, com em diuen molts, amb un estil de noi.

La gent de Balaguer, tenen afició pel tennis taula?
En els darrers anys, gràcies principalment a la premsa, ha pujat el nombre d’aficionats i ens coneix tothom a Balaguer. Quan juguem solem tenir públic, tot i que a vegades coincideix amb partits de futbol i això fa que en siguin menys.

Quins partits tenen més èxit de convocatòria?
Generalment tenen més èxit de convocatòria els partits de categories més altes, com la nostra, però la setmana passada, per exemple, l’equip de segona provincial va jugar el play-off per ascendir a primera i va tenir una gran concurrència.

Creus que la gent us valora més o menys per ser noies?
Crec que a Balaguer, ara mateix, se’ns valora igual per estar a dalt de tot, però en el món del tennis taula sempre es valora més els nois que les noies, com en qualsevol esport.

Com veus el món del tennis taula femení?
Crec que, en general, hi ha molt desconeixement del que és el tennis taula, la gent creu que és un joc, el ping-pong, i no entenen que hi ha un esport d’alt nivell que s’anomena tennis taula i que està considerat un dels més difícils en l’alta competició. Avui en dia el tennis taula femení està poc valorat, tot i que s’estan aconseguint grans èxits internacionals. A Catalunya, hi ha algunes de les millors jugadores d’Espanya i, de fet, la selecció espanyola està formada per dos catalanes i dos xineses nacionalitzades, crec que això ho diu tot.

I l'esport femení en general?
En general, l’esport femení es valora molt poc, i només cal fixar-se en les retransmissions televisives. Un 90% és esport masculí. Ja de per sí és difícil que les noies practiquin seriosament un esport però quan arriben a una certa edat és encara més complicat que continuïn. Crec que cal potenciar l’esport femení. S'ha d'aconseguir que les nenes s’aficionin i no abandonin la competició. Si ens parem a pensar, que un home continuï competint amb 50 anys a ningú li sembla estrany; en canvi, si és una dona qui ho fa amb aquesta edat és una cosa extraordinària. La nostra jugadora xinesa nacionalitzada espanyola n’és un clar exemple ja que amb 47 anys segueix sent capaç de competir a un alt nivell i la gent se’n sorprèn, mentre que un dels millors jugadors que hi ha avui a Espanya, el He Zhi Wen, o 'Juanito', que és de la seva generació, va competir a les últimes olimpíades i tothom ho va considerar molt normal.